GothicDarknesS

"No sé perquè m'he desvetllat aquesta nit. La son corria tranquil.la per les meves entranyes i, tot d'un plegat, m'he trobat despert, suat, amb el cor bategant a tota velocitat, espantat."

Potser... No, ell sabia que allò no era real. Als seus trenta-dos anys, ja s'havia acostumat a aquell somni que se li anava repetint amb una freqüència perfecta cada nit des de feia molts anys. Aquest cop també aconseguí adonar-se que havia estat un altre malentés abominable de la seva ment. Però hi havia quelcom que el deixà intranquil aquesta vegada, alguna cosa que se li escapava i, de tant en tant, semblava estar més a prop. Mai aquesta impressió havia estat tan intensa comper despertar-lo.

Sempre li venien a la ment les mateixes imatges, visions velles, com emmarcades per una resplendor groga, gairebé fantasmal: el seu pare, amb aquell posat tan seriós d'home sempre enfadat; la seva mare, amb aquella imatge fràgil i depressiva, segurament a causa de conflictes interiors amor/odi vers el marit. Aquest record aparentment tranquil es transformava de sobte, en el seu cervell i, com si hi hagués un lapse de temps entre l'abans i el després que no havia quedat imprès a la seva memòria, veia ara la mare plorant (sense histerisme, però sí amb resignació i potser una guspira d'il.lusió als ulls) sobre el cos del pare mort inesperadament.

Però aquest cop no s'havia despertat aquí, com sempre succeïa. Ara veia sang al voltant del cadàver, que reposava ajagut, més aviat de mala manera, al sofà del menjador, i, encara que volia apartar aquella imatge de la seva ment, arribà, com si fos l'espectador d'una pel.lícula, a veure el tall al coll del seu pare, d'on havia brollat la sang. El que més cridà la seva atenció, però, fou l'immens ganivet de cuina que hi havia al costat del cos ara sense vida: inexplicablement tacat de verd (barrejat amb el vermell intens del flux vital), el feia pensar en quelcom que, de nou, se li escapava.

Després de donar voltes i mñes voltes al llit sense aconseguir tornar-se a adormir, decidí llevar-se i provà de continuar la seva rutina quotidiana però, irremissiblement, després de la feina, el dinar i la segona sessió a l'oficina, tornava la nit i, amb ella, l'enfrontament.

La tènue llum de la lluna plena el torbà quan tornava a peu de la feina. Feia fred, s'estremí i alleugerí el pas. Mai havia tingut por d'aquells somnis, només li molestaven per la sensació de desassossec que li produïen, de no arribar a comprendre la totalitat del missatge que les seves neurones li enviaven. Com si el seu inconscient cridés i ell no arribés a veure d'on venia la demanda.

Caminava i pensava. Sempre havia estat tan solitari... Des de ben petit semblava que la gent fugia d'ell, potser perquè la seva família no era tinguda en molt bona consideració per vaïnat. De tothom era sabut el fort caràcter del seu pare, massa afeccionat a la beguda, i que sempre descarregava un odi sense motiu sobre l'envellit (prematurament) cos de la mare, sempre amatent, sempre silenciosa.

De vegades, ell, petit com era, intentava impedir que l'home borratxo, que en aquells moments no reconeixia com a pare, tornés a trencar el braç de la màrtir per un lloc miraculosament encara sencer, però mai n'era capaç. Havia nascut dèbil, i dèbil era encara, i no podia competir amb la imponent corpulència de l'agressivitat feta persona.

Malgrat la tensa situció que havia viscut fins a la mort del seu pare, quan tot just tenia nou anys, les imatges del somni no encaixaven de cap manera, la seva mare era incapaç d'aprofitar els moments que el pare estava ebri per a acabar amb ell. No podia entendre que ella aconseguís la força necessària, però potser sí l'odi, i això el va fer esgarrifar. Ell no recordava gaire bé el dia que morí el seu pare, però li havia quedat gravada la idea, mil vegades repetida per la seva mare, d'un sobtat atac al cor.

A la fi, arribà a casa, i, a poc a poc, aconseguí que la calor tornés als seus escanyolits membres. No tingué esma de sopar. Intentant treure-ho tot del seu cansat cervell, prengué les sempiternes pastilles per dormir de l'última marca que li quedava per provar i s'estirà al llit, a esperar aquella son artificial que, malgrat tot, sempre arribava.

Però no podia deixar en blanc la seva ment. Tornava i tornava a reviure les imatges tantes vegades repetides i seguia sense trobar el significat amagat. I no era ben bé el somni el que el torbava, sinó aquella impressió verda que l'havia fet despertar.

"Per què, en tantes nits, anys, de repetir el maleït somni, mai havia aparegut la sang ni aquell objecte vermell-verdós? No ho entenc. I, tanmateix, és una ximpleria, però no puc treure-me-la del cap. No puc seguir així. Hi ha quelcom que em falla, una peça del trencaclosques que no em deixarà tranquil fins a col.locar-la on li pertoca. Però haig de dormir, necessito descansar..."

A mesura que passaven les llargues hores de la matinada, sentia alguna cosa que anava creixent dins del seu pit, com un impuls, una necessitat. L'estranya resistència del seu cervell a perdre la batala amb els somnífers (que sempre perdia) l'exasperava i, tant més buscava la son, tant més nerviós esdevenia.

Inquiet, sentia el cos estrany. Decidí que el millor que podia fer era deixar d'intentar adormir-se o el seu cor no resistiria el conflicte.

S'espantà, en veure reflectida al mirall de lavabo l'extremada pal.lidesa del seu rostre i la forma de les costelles marcada a l'abdomen. "Porto una vida massa estressant..." pensà, però en el fons sabia que aquesta no era la causa del que veia davant seu. En un intent d'aclarir-se les idees, enfonsà el cap dins la pica plena d'aigua gelada.

I, de sobte, en aixecar el cap, la peça trobà tota sola el lloc exacte dins aquell horrible trencaclosques. Horrible, sí, perquè aleshores començà a veure-ho clar. Per la porta oberta, el mirall reflectia el vell moble de fusta de l'entrada del menjador, construït pel seu pare quan encara no freqüentava l'alcohol i el laberint del pensament humà. Sense acabar encara de comprendre tot el que li anava dictant el cervell i deixant-se portar el terror que la paulatina comprensió li produïa, s'acostà amb passes desiguals al motiu de la seva por. A sobre, al mig, relluïnt com si el mateix diable l'hagués fet aparèixer allà, ara, per primera vegada, hi havia el petit pot de fang cuit que havia fet ell mateix de petit, i que veia cada dia en passar-hi pel davant sense parar-hi atenció.

L'agafà d'una revolada i li relliscà de les mans en una pluja grisa en obrir-se. Aquell pot, ara li anaven arribant els records, havia estat dedicat a conservar les restes del seu pare incinerat, i a tothom havia fet caure una llàgrima el fet que el fill, tan petit, hagués estat capaç de fer-lo, en un últim present cap a la persona suposadament estimada.

Entre el terror i la sensació d'alliberament que li provocava el progressiu descobriment de la realitat, es deixà caure a terra i arribà a la comprensió total. "Ara recordo aquella tarda. Puc veure com vaig agafar el fang i els estris, i com vaig modelar el pot i el vaig coure al forn de ceràmica. Veig com el vaig pintar de negre i com, mentre s'assecava, els peus em conduïen, irremissiblement, cap a la cuina, on la mare plorava baixet intentant contenir el dolor de l'última pallissa. I ara agafo el gran ganivet que em fascina i camino fins al menjador on el pare dormia la borratxera, al sofà. No va ser difícil. Vaig imitar el somriure burlesc que tant odiava i vaig vessar un petit pot de pintura verda sobre l'afilada superfície, que tot seguit vaig enfonsar al coll del meu pare. Va estremir-se i no es tornà a moure mentre la seva pròpia sang el banyava barrejant-se amb el verd de la pintura. Amb aquella mescla perfecta de color, vaig escriure el que ara podia llegir al pot caigut enmig de les cendres: AL MEU PARE."

He decidit que tot depén de mi,
que el que em passa i el que penso
són una mateixa cosa, una mateixa cosa.

Cada matí faré que surti el sol
i que es faci de nit a la nit
i que tu m'estimis ara.

Sí, ara és que sí,
és el que sento, sento,
n'estic segura.
Sí, jo crec que sí,
quan més hi penso, hi penso,
més convençuda.

Surto al carrer i és que sí,
parlo amb la gent i és que sí,
obro finestres i és que sí,
moc la cadera i és que sí,
pico de mans i és que sí,
amb els ulls tancats i és que sí,
crido el meu nom i és que sí,
dic tonteries i és que sí,
la bomba atòmica i és que sí,
la primavera i és qué sí,
el que em passa i el que penso
són una mateixa cosa, una mateixa cosa.

I si després dius que no tinc raó
potser haurem d'admetre que tu,
que tu ja no existeixes.

Sí, ara és que sí,
és el que sento, sento,
n'estic segura.
Sí, jo crec que sí,
quan més hi penso, hi penso,
més convençuda.

_____